Xapter II

El famós escriptor, Dj i historiador, Jonathan Masía conegut per descobrir les runes de l’Atlàntida, no el continent sinó la discoteca, i també per haver trobat el primer cos humà intel·ligent de la terra, més concretament, el primer cos humà amb pantalons Adidas i intel·ligent de la terra ( se’l va trobar no fa gaire i es veu que el portava perquè s’havia tacat tot dinant...Un catedràtic que no sabia menjar ja que normalment ho havien de fer els seus/SEVES alumnes. ). Jonathan Masía en el seu famós llibre “La Istoria del Omvre” diu : “Sembla evident que tots els textos sagrats tenen una relació evident amb la revista Pronto, La Super-Pop i la Cuore segons Sant Arghustí són només dos exemples d’aquest fet...”.

Potser he tornat a començar massa ràpid i no m’acabo de presentar prou bé, l’edat passa factura i ja no m’aguanto massa els Pets, com ells mateixos de fet...Si, ells no han parat...Si, han continuat fent mal a les generacions posteriors a mode de cançons...Els hi costa creure als joves quan els hi dic que quan van començar eren uns paios normals de per allà Tarragona i que l’única cosa que no ha canviat és la veu dolça del seu cantant ( dir que la veu d’una noia és dolça és un elogi molt gran, dir-ho d’una veu masculina no deixa de crear sospites...). “Vine aquí sé que estàs cansada, els ulls se’t fan petits...”, doncs si ho saps perquè et fots a cantar-me? Collons no veus molt bé tu mateix que estic cansada d’escoltar-te? Els ulls se’m fan petits però que et sembla si la meva mà progressivament es va fent gran en acostar-se a la teva cara? Els Pets es van acabar quan les seves cançons ja no servien per lligar...Però el dia fatídic va ser quan cantar el “Boig per tu” ja no t’envoltava de noies (érem tants que tocàvem la guitarra només per desprès de cantar poder tocar alguna cosa més que 4 acords...La guitarra era com les ulleres de pasta, et feia guay mostrant una cosa més gran que el propi cervell. Les ulleres de pasta es van deixar de portar fa temps, semblar interessant no compensava tenir les orelles caigudes...com sempre la dignitat es va imposar a la moda ).

Però bé començaré pel principi...
Jo vaig néixer prop de Kenatky, al sud de Wisconsi, bora de Misuri,...El meu accent em delata; ja m’ho deia el meu pare “ aprendre anglès és el futur, sense anglès no podràs sortir de casa”, “si no saps anglès et tallaran els cabells al 0 , et faran anar a seure a la part del darrere dels autobusos, et posaran un número al cul amb un ferro roent i hauràs de treballar d’esclau a la Caixa”...El meu pare sempre ha estat un visionari però crec que sempre ha exagerat una mica massa com aquell cop que per no fallar-me va intentar venir per Nadal a casa cavalcant un parell de cérvols que li van trencar dos costelles i desprès es va immolar tirant-se per la xemeneia, total perquè li digues que jo no havia demanat allò, que els mitjons eren una merda y la Play 3 molava però estava feta trossos de l’òstia de la xemeneia...El dia desprès li preguntava que li havia passat ja que només podia moure el 20,42% de les articulacions que movia normalment, “He relliscat a la banyera”, jo només vaig poder riure...Nosaltres només teníem dutxa i jo sabia perfectament que el Pare Noel no era el Pare Noel...El Pare Noel no existia, com podia viure tant un paio que bevia tanta Coca-Cola? El paio era mort segur, devia estar desfet per dins!

Si, jo sóc de la generació que va haver d’escoltar el predicadors (professors) que inculcaven la  importància de l’anglès, de la generació que desprès va patir tortures físiques per observar per un mateix la importància d’aprendre el Xinés, i desprès va rebre les descarregues elèctriques gland-testiculars perquè ens donéssim compte amablement que el millor era callar i anar tirant i que si xerràvem era millor fer-ho en veu baixa...L’educació, com la tecnologia, cada cop avançava més amb l’ajuda de les noves energies.
Desprès de totes aquestes voltes només volia dir, per acabar-me de presentar i a punt de començar a narrar la meva història, que jo vaig néixer a Su, poble com tants altres que quan es va voler fer gran es va adonar que amb aquell nom poca cosa podia fer, però que un bon restaurant de plats tupits i de Vi de  la Casa si que hi cabria allà...La única norma en aquell restaurant era “Acabar-Su tot, i havent dinat; pet i rot!”...Eren altres temps.

Xapter 1

Any 2060  (anys cristians) Any 20 d.d.d (després de Déu o deu, el vint va després del 10 sempre )...

Quan el Apocalipsis ja era un estat comú (aquell entretemps malparit que no saps si endur-te l’abric o no) , quan els fills de Ted Mosby criaven malves i ell encara explicava la seva història a través d’una ouija , quan les noies encara refusaven els nois simpàtics i s’enamoraven dels guapos (altrament dit , gilipolles)i dels músics (altrament dit, guapos), ...Va aparèixer un home que sabia tota la veritat, sabia com havia anat tota la història; ell era un dels últims supervivents de la generació més preparada i pre-parada que  mai ha existit. S’han dit moltes coses d’aquesta generació (que si tenien el súper poder d’estudiar fins els 40 anys, el de la invisibilitat quan demanaven feina, ….). Moltes són veritats però algunes no, per això ell explicarà que va ser d’aquell món que ha arribat fins als nostres dies, per inèrcia més que res. Només reconeix que no s’ha perdut una cosa molt important d’aquells dies i dels nostres; la revista Pronto. Potser que hagi anat modificant el nostre món segons la seva voluntat? “Pronto” és un avís de la futura aparició de quelcom encara desconegut que vindrà en una freqüència de temps no molt llarga? Pot ser Pronto el nom de la Bèstia? Serà pitjor que Belén Esteban? La seva veu  ronca, perquè està una mica endormiscat, comença així...

“Joves i Joves, quina llàstima que no pugui començar doblant el gènere i fent-me l’enrotllat...Corria l’any 2013 però no sóc molt bo pels anys, hem hagut de prendre molta droga dura, tova i semi-desnatada  per poder oblidar tota la nostra tragèdia...Deia que corria la primera dècada del nou mil·lenni quan el meu pare, a la Comarca sigui, em va agafar , em va posar la mà a l’espatlla i em va dir: -“Simba, veus tot això que tens davant teu? Ho veus o no? Doncs podria ser teu, però no ho serà perquè viuràs pitjor que el teu pare, és a dir, jo mateix!”, -“Però Pare si tu no viuràs bé, si d’aquí poc et xafarà un allau de hienes...”. Em va pressionar una mica més fort fent-me mal i em digué: -”Perquè no calles i em fots cas d’una puta vegada, viuràs pitjor que jo!”. Tenia raó...Jo també però. “

Els pares mai s’equivoquen; ell sabia el que havia de fer. Em deia: -“fill  has d’estudiar, treure’t una carrera...”, i tot això ho acompanyava amb una frase que era per ferir la consciència, -”Tu que pots aprofita-ho, jo mai vaig poder....PUMMMM!”. Aquesta frase queda gravada al cervell i com que es diu ja des de molt petit t’ho acabes creient, -“Si he d’estudiar, si he d’estudiar...”, com quan eres petit i t’aprenies que després que et diguessin “El cos de Crist” tu havies de dir “Amén”, guardar-te l’Òstia a la boca, després a la butxaca i donar-li al gos quan arribessis a casa perquè feia unes coses molt divertides amb ella. Però estava parlant de l’estudi i de inculcar  la idea d’estudiar que arribava a casos molt extrem; vaig conèixer gent que deia que s’ho passava bé i el pitjor és que ella mateixa s’ho creia. Vaig perdre molts companys a les biblioteques...

-“Fill jo mai ho vaig poder fer”, aquesta era com una espècie de retret que em feia plantejar moltes preguntes; no vas poder estudiar? o no vas poder tenir mai una vida basada en reptes tan interessant com intentar mantenir una dieta a base de Pizzes?  o no vas poder descobrir l’art de l’origami de les xuletes? O arribar a nivells de concentració similars al del Nirvana per intentar seguir sense mesclar arguments de les  15 series que mirava?... -”Pare t’he fallat! Només m’he pogut treure’m la carrera!”, -“Tranquil fill, ets feliç?”, i respondre: -“ Pare no sé que és això, després miro el meu Currículum Vitae i et comento si tinc això o no, però si és bo potser m’ho invento i ho incorporo”. Les úniques matrícules que vaig treure van ser les del cotxes del carrer quan es va posar de moda el “matriculing”; fotre’s de pals, o sigui de matrícules, i guanyava el primer que aconseguia marcar-li a l’esquena de l’altre tota la seva matricula. La meva relació amb els números anava molt en sintonia amb aquest joc...

Sí, he tingut companys que han fet carreres tan llargues que quan han acabat estaven apunt per córrer Iron Mans amb camisa i xancletes, vertaders fondistes dels coneixements, gent capaç de demanar diners a casa seva per anar a comprar llaminadures sabent que serà per tabac… amb 25 anys! -“Fill sou afortunats, sereu la generació més preparada!”, -“Ai las, pare quanta raó tenies, la més pre-parada!”