Xapter III

La veritat és que he arribat a sé algú en aquesta vida, el somni del meu pare s’ha complert, “T’has de fer un lloc en aquest món”, “Has d’arribar a ser Algú!”...La seva herència va ser aquell petit imperi que tan li havia costat aixecar. Més que un imperi era una petita possessió però que l’aferrava molt fort, no anava a dormir amb ella perquè no podia...Si, el meu pare tenia un insomni molt salvatge, mai va somiar amb res, mai va tenir cap somni, deia que somiar era de covards, i que un somni no fa primavera, i que val més ostia en mà que 100 somnis volant, i que en el país dels somnis el despertador és el rei...Tampoc controlava massa les frases fetes. De fet les no-fetes tampoc perquè ell ficar-se a fer frases no li solia venir de gust. Ser algú en aquest món és com ser famós; l’has de fotre molt grossa...O tenir un membre viril molt gran.

“Fill...Han estat molts els meus esforços perquè puguis tenir quelcom quan jo mori, promet posant la mà esquerra en aquesta constitució americana, la dreta sobre aquesta Bíblia, el peu dret sobre l’Alcorà i l’esquerra en aquest llibre de Paulo Cohelo, que continuaràs el meu negoci!”. Jo m’ho vaig prendre com una espècie de Twister improvitzat i li vaig seguir el joc i ho vaig prometre però amb la condició que...Res, ell ja era mort , m’ho havia d’haver imaginat perquè mentre em parlava anava buscant l’endoll de la màquina respiratòria...Va marxar com el que era; un bromista d’aquells que mai acabes d’entendre, sobretot quan vaig veure la seva nota de suïcidi “M’he desendollat avui perquè així encara et cobraràn tota la llum d’aquest mes...Per cert; Jo no sóc el teu vertader pare! És broma home!”.
Total, jo vaig començar a treballar dur en el seu negoci de rentar cotxes perquè; la constitució americana no em feia por, ni la bíblia ni l’alcorà, però el collons de Paulo Cohelo si es ficava a publicar un llibre per mes, com ben bé podria fer, et podia matar a cop de maó literari...Això si, sempre amb aquella mística barata i amb aquell posat de Gurú...Quin paio, ja sabeu com va acabar no? Per això d’ara se’n diu fer un Paulo Cohelo a fer una secta de meditació i d’autoajuda...I un Jorge Bucay és el mateix però sense acabar matant-los, només d’avorriment.

La meva clientela preferida era aquella que rentava el cotxe per sentir-se millor amb ells mateixos, ja se sap que  un renta-cotxe és el psicòleg d’un “metehgas” ( raça urbana que aniré donant caracterítisques) però  resumint molt per sobre eren les típiques persones que coneixes de vista, més concretament que només les has arribat a conèixer de mig tronc amunt, tot el que es pot veure per una finestra d’un cotxe...En aquelles èpoques se’n deia d’ells fantasmes, més que res perquè es discutia la  realitat de la seva existència. Un gran teòric dels misteris que es deia Iker Jimènez va morir misteriosament analitzant aquest enigma. Ell defensava l’existència d’aquest éssers etèris...Mai s’ha conegut la veritat de la seva estranya mort plena d’interrogants ¿Les roderes que tenia sobre el pit eren d’aquest planeta? ¿La gasolina que va permetre la cremació de mig cos va ser un aparició a mode de Verge Maria en llauna?¿Que les veus de les psicofonies diguessin “Coño, que no emos cargaho a un tio con pelo de la pollah en la cabeza! Pasah lokoh...Metele marxa tras que aun se mueve, yo voy a por gasofa i aquí no ha pasao nada”, no és una mostra clara de l’existència d’esperits malvats, sobretot malvats en el pla ortogràfic?...Més tard quan aquesta gent va arribar al poder es va fer evident la seva existència ; ells governaven, nosaltres governemos.

El negoci anava bé; jo solia treballar fins tard, la meva feina era dura...Saber escampar el sabó, repartir bé l’aigua, esclarir de forma elegant...Si, hi havien màquines però havia vist masses películes on les màquines que feien la permanent a les dones grans es convertien en guillotines...Eren temps difícils, però amb la meva suor vaig poder anar tirant ( és literal, ja que de vegades per no haver de pagar l’aigua anava guardant la suor i m’estalviaba la última esclarida). En aquella època el joves que feien coses diferents, per exemple com això de la suor , ens deien emprenedors. Vosaltres en deveu haver sentit a parlar com aquella raça superior que va començar del no-res i va estar apunt d’acabar amb la terra. L’emprenedor començava sent un pringat, i acabava sent-ho però es pensava que era l’òstia...”Tinc moltes idees, vull obrir una empresa, sé anglès, sé encendre l’ordinador...”, al principi feien gràcia però quan feien trenta anys i deixaven de ser emprenedors i passaven a ser empresaris normals perdien tot el seu encantant...”Sóc emprenador!” , Si? I que tal ? Com et va? La pudor que fas és de no dutxar-te o és la olor de les idees? No tinc casa! Veus ,ja pots començar a pensar haver-he com tu fas per dormir avui.!”...La gent va acabar sent molt cruel amb ells; els banquers van ser els que més es van burlar d’ells , hipotecant òrgans del seu cos i retenint familiars (preferiblement la dona) i donant crèdits per idees totalment absurdes ( una bar sense alcohol, una discoteca sense mùsica (ni alcohol), un jeriàtric amb pista de gel (i alcohol)....tot idees molt guais que els feia semblar enrotllats. Ai, vosaltres la gent guai ja no l’heu conegut, els que les seves ulleres al caure podien fer forats al terra i que parlaven amb ells mateixos pel whatsapp per demostrar la seva riquesa interior! El whatsapp? Enviar missatges de forma gratuïta i abusar d’ells fins a la malaltia...Si, vaig perdre molts amics pel whatsapp!!
Ja m’he tornat a passar...El pròxim dia us explicaré un descobriment que vaig fer que quasi em fa ric; el dia que vaig aprendre a obrir i a tancar la llum molt ràpid!