Xapter VII

El campament on em van tancar era una espècie de poble fet de cabanyes en llocs impossibles, pel que vaig sentir s'havia requalificat fins a l'última rama d'arbre i els arquitectes feien servir els regles per traçar un ratlles que desapareixien en un moment... El campament era un caos on només hi ha havia una cosa clara; s'havia de protegir el rei que tenien amagat entre uns matolls i que els “canis” buscaven per acabar de derrocar aquell antic règim. El rei degut a les difícils combinacions genètiques i operacions físiques a que s'havia sotmès per arribar a ser un Super-home s'havia convertit en un personatge excèntric; parlava estrany i a petició de ell mateix havia decidit instal·lar-se unes metralles enlloc de les mans. Les mans les van guardar en un museu ja que eren les úniques mans verges que hi han hagut a la història ;mai ningú se les havia embrutat tan poc. El Rei tenia gàbies de noies roses i operades que eren la seva distracció, però sempre pressuntament. Alguna vegada les tocava amb pals i li agradava veure com es barallaven quan els cuidadors tiraven botox a palades. Eren unes estirades , sobretot la pell de les seves cares.

El Guardia civils s'havien convertit en Rambos a la espanyola, això significa, casposos i panxuts. El seu entrenament físic era inexistent i tenien la desgràcia que se'ls acabava les provisions de droga que havien pogut confiscar durant la seva època forta...Si , hi va haver-hi una època que aquell cos policial era respectable, segurament abans de que s'inventessin les ulleres que solien  portar  i que només són emprades per Guardia civils i macarres, la única diferència entre un i l'altre és el tricorni. S'adorava gent estranya; a part del rei que semblava una mica embogit disparant per aquelles contrades i parlant un idioma molt estrany on la clau era portar la llengua lligada al paladar o encabida dins el cul, hi havien tot de retrats en blanc i negre de persones que semblaven molt normals però que no ho eren per ells. Persones petites aparentment amb una disminució d'algun tipus,... Les cançons i les llegendes d'aquell lloc en deien meravelles; que si un va contra-ressusitar a 30 persones que miraven a un paret amb només 30 trets, que si van crear mars a on hi havia rius, que si van fer desaparèixer per art de màgia a milers de persones...Feien por, les seves cerimònies tribals era totalment absurdes; com que tenien poc pressupost van decidir ajuntar-les totes i van tenir els pebrots de demanar a la ONU  que ho reconegués com a patrimoni de la humanitat, la ONU seguint la seva línia de serietat mundial ho va acceptar.

La fiesta anava de la següent manera; un toro en estat de desnutrició sortia quasi arrastrant-se sobre les seves potes mentre un home amb bigoti i peineta ballava una dansa rara que consistia en pica fort de peus a terra anava fent veure que si volia enfrontar però quan el toro prenia una mica de forces i es dignava a atacar aquest Torero-Bailaor  marxava corrents però amb cara de valent, aquella típica cara del desaparegut Maxo Espanyol davant d’una suma 2 +2... Desprès sortien 11 tios fets caldo però que la gent admirava com el mateix rei que es posaven a fer un rondo amb una pedra al voltant del toro deixant-lo ven marejat, el públic s’avorria i no entenia res però com que era tradició...Quan el Toro queia els 11 tios eren coronats amb unes corones de xoriço fregit que els rajava pel front donant-los una estètica de màrtirs...La fiesta s'acabava amb l'entrada del Guardia civil d'honor que entrava de cop i volta i disparant deia la frase "Quieto todo el mundo!". Tothom aplaudia , cridava, plorava,...La nostàlgia era present en tot l'espectacle que encara avui només recordar-ho em posa la pell de guatlla. La cerimònia acabava amb la gent marxant cap a casa perseguits per un tanc que disparava projectils de guerra pels més melancòlics.