Xapter VII

El campament on em van tancar era una espècie de poble fet de cabanyes en llocs impossibles, pel que vaig sentir s'havia requalificat fins a l'última rama d'arbre i els arquitectes feien servir els regles per traçar un ratlles que desapareixien en un moment... El campament era un caos on només hi ha havia una cosa clara; s'havia de protegir el rei que tenien amagat entre uns matolls i que els “canis” buscaven per acabar de derrocar aquell antic règim. El rei degut a les difícils combinacions genètiques i operacions físiques a que s'havia sotmès per arribar a ser un Super-home s'havia convertit en un personatge excèntric; parlava estrany i a petició de ell mateix havia decidit instal·lar-se unes metralles enlloc de les mans. Les mans les van guardar en un museu ja que eren les úniques mans verges que hi han hagut a la història ;mai ningú se les havia embrutat tan poc. El Rei tenia gàbies de noies roses i operades que eren la seva distracció, però sempre pressuntament. Alguna vegada les tocava amb pals i li agradava veure com es barallaven quan els cuidadors tiraven botox a palades. Eren unes estirades , sobretot la pell de les seves cares.

El Guardia civils s'havien convertit en Rambos a la espanyola, això significa, casposos i panxuts. El seu entrenament físic era inexistent i tenien la desgràcia que se'ls acabava les provisions de droga que havien pogut confiscar durant la seva època forta...Si , hi va haver-hi una època que aquell cos policial era respectable, segurament abans de que s'inventessin les ulleres que solien  portar  i que només són emprades per Guardia civils i macarres, la única diferència entre un i l'altre és el tricorni. S'adorava gent estranya; a part del rei que semblava una mica embogit disparant per aquelles contrades i parlant un idioma molt estrany on la clau era portar la llengua lligada al paladar o encabida dins el cul, hi havien tot de retrats en blanc i negre de persones que semblaven molt normals però que no ho eren per ells. Persones petites aparentment amb una disminució d'algun tipus,... Les cançons i les llegendes d'aquell lloc en deien meravelles; que si un va contra-ressusitar a 30 persones que miraven a un paret amb només 30 trets, que si van crear mars a on hi havia rius, que si van fer desaparèixer per art de màgia a milers de persones...Feien por, les seves cerimònies tribals era totalment absurdes; com que tenien poc pressupost van decidir ajuntar-les totes i van tenir els pebrots de demanar a la ONU  que ho reconegués com a patrimoni de la humanitat, la ONU seguint la seva línia de serietat mundial ho va acceptar.

La fiesta anava de la següent manera; un toro en estat de desnutrició sortia quasi arrastrant-se sobre les seves potes mentre un home amb bigoti i peineta ballava una dansa rara que consistia en pica fort de peus a terra anava fent veure que si volia enfrontar però quan el toro prenia una mica de forces i es dignava a atacar aquest Torero-Bailaor  marxava corrents però amb cara de valent, aquella típica cara del desaparegut Maxo Espanyol davant d’una suma 2 +2... Desprès sortien 11 tios fets caldo però que la gent admirava com el mateix rei que es posaven a fer un rondo amb una pedra al voltant del toro deixant-lo ven marejat, el públic s’avorria i no entenia res però com que era tradició...Quan el Toro queia els 11 tios eren coronats amb unes corones de xoriço fregit que els rajava pel front donant-los una estètica de màrtirs...La fiesta s'acabava amb l'entrada del Guardia civil d'honor que entrava de cop i volta i disparant deia la frase "Quieto todo el mundo!". Tothom aplaudia , cridava, plorava,...La nostàlgia era present en tot l'espectacle que encara avui només recordar-ho em posa la pell de guatlla. La cerimònia acabava amb la gent marxant cap a casa perseguits per un tanc que disparava projectils de guerra pels més melancòlics.

Xapter VI

Recordo que era de nit, havia begut una mica en aquella assamblea que feien els governants ,"Canis poderosos", i que a mí m'hi convidaven de tan en quan. Bé no en deien assamblea, recordo que deien algo com botellón....Qui volia parlar havia de beure. Havia vist persones mudes dialogant com si res amb la única intenció de beure, allò si que eren miracles. Aquell dia s'havia acordat poques coses; Santa Jennifer, que va morir donant-ho tot en una discoteca (tota una màrtir!), passaria a ser festa nacional que te cagas, només es podria anar a la universitat sota preescripció mèdica i que el Seat Toledo passava a ser declarat patrimoni immaterial de la humanitat...Vaig intentar raonar el perquè l'immaterial i no material però si cada cop que havia de parlar havia de veure..El botellons s'acabaven quan s'aixecava el maleter, desprès tothom es prenia la paraula per ells mateixos...M'estava acostumant aquell ambient, costava recordar-me de on venia, cada nit havia de fer un esforç i ja costava perquè arribava cada dia borratxo.

Aquell dia unes llums em van fer parar el cotxes al mig de la carretera; extraterrestres? OVNIS? una rave pagada pel Menistero de Cul·ltura? No ,eren exiliats de la guardia civil que resistien vivint a les muntanyes i per no perdre la seva essència continuaven fent putades; com una espècie del Maquis però molt  fatxes i fills de puta...I sempre amb el seu "Buenas noches cavallero!" , i jo "Con Dios", encara recordava com se'ls havia de tractar..."Tendrà usted que soplar", com m'agradava escoltar algú que encara sabia parlar mitjanament bé. Ja no s'amagaven com temps abans i ara anaven amb la cara de Franco tatuada al braç amb la inscripció a sota  "Amor de Paco". "No me conoce, yo soy consegero de Cani Mayor, amigo de los Djs màs importantes...Se va soplar usted las pelotas ,camarada..."," Coger-lo nos lo vamos a llevar a la montaña! Subnormales, sacar-lo del cotxe ; como queries llevar el cotxe entre 4...Ya sabia yo que eso de tener hijos entre nosotros era peligroso...", "No, no , si de subnormales ya lo eran antes!","No insulte usted a la familia real!". Em van agafar i vam empendre la pujada a la muntanya a ritme de cara al sol a ple pulmó, bé al principi , a mitja pujada ja no cridaven tan...I dalt s'excusaven dient que l'estaven cantant per dins, i crec que així ho feia perquè un estava plorant d'emoció. A dalt tenien un campament muntat amb tots els luxes que podien demanar; una bandera del seu país per poder-la alsar cada dia tot cantant i un femer de les seves cabres per poder menjar merda quan volien...Que més podien demanar? Ja no els calia amagar-se per fer les dos coses que més bé s'havien fer.

El captiveri va ser molt dur i llarg era una persona molt important i em podien utilitzar molt...El seu gall havia agafat atributs de lloro i despertava aquella mena de tribu cada dia amb la cançó "Europe's living a celebration"...El lloro era l'únic que sabia anglés i sabia creat tota una mena d'història mítica del que significava la lletra, uns deien que deia al estribillo "Dios és español, por lo tanto es castizo y baila jotas"...Vull parar de recordar perquè és un record molt fort, el dia que el lloro va aprendre a entonar el Fari...

Xapter V

Feia dies que no em posava a recordar ...En aquells temps, em ficaria melancòlic si aquesta paraula encara existís...Vaig veure cremar diccionaris, llibres, i fins i tot cremaven les guies telefòniques perquè no ho diferenciaven, les pàgines grogues van passar a ser les pàgines socarrimades . M’agradava sentir-me important en aquell entorn però no em podia passar gaire; si t’arriscaves a fer sumes simples et cremaven també acusat de bruixeria, de les calculadores científiques en deien que les carregava el diable...Bé, el diable no, ells en deien Lluís Llach. Jo sempre portava un casette que es va salvar i que els desfeia les orelles només amb un parell d’acord...Però abans de que tot això passes, quan tot era normal alguns casette de Lluís Llach tenien el mateix efecte .

Els científics va ser empresonats però van veure que ells mateixos ho feien per voluntat pròpia , que tenien instints de reclusió permanent; així doncs van pensar una solució més dràstica, el seu càstig consistia en anar cada dia a les discoteques i que allà 10 noies roses de pits voluminosos se l’intentaven lligar...Ni havien que no podien i s’intentaven ofegar entremig d’aquells pits...Jo penso que no se’ls havia d’haver tret dels seus nius , que per alguna cosa l’ésser viu amb qui més temps comparteixen el temps és amb la rates...Els dos fan servir poc la cua, i amb una es cellarda i amb els altres se’ls hi allarga.

Els intel·lectuals eren els Djs de qui ja he parlat una mica. La seva evolució més gran va ser amb l’il·lustre Rei, "Jonathan II, El Glande"...Amb aquest,  els Dj anaven amb ulleres de Pasta, que algú va intentar cuinar-les amb una mica de salsa de tomàtec, i es passaven el dia en platós de televisió opinant, “Que si no tienes razón , que te falta ritmo”,”Que si mis venas derraman verdades i trance”, “Que si te metoh una verdad como un puño”,”Que si tengo 5 argumentos que es tocar-te la cara con la mano abierta”, “Que si harcore luego tecnho”, “Que si solo sé que té digo la verdad,i esos es verdad com que Dios existe si es que Dios existe...”. Sàlvame al costat d’això era com un programa de TV1, però d’aquells del vespres...

Als Djs se'ls va anar construint altars als llocs del culte. Però vaig parlant i no acabo de parlar del Dj, de sa Majestat dels Plats. El altars que es van anar alçant a les discoteques cada cop eren més grans i més majestuosos, la gent ballava amb els ulls tancats presos dels sons que imposava aquell dictador del subwafers, aquell president de la electrònica, el Che Guevara del Schranz...Era com anar a missa abans; la gent hi anava , escoltava el que deia i punxava el de dalt, es bevia vi es repartien òsties, es donaven la pau si s'esqueia , al final tothom marxava per on havia arribat i el que estava a dalt sempre s'emportava la millor xurri cap a casa, igual que a la missa. "Senyor , no sóc digna", "No ereh que?", "Digna, Senyor...", "No ,no m’he diga senyor, solo papaito...",I sempre acabava de la mateixa manera, obligant a la noia a fregar-li els plats, i ella encantada. Desprès dels plats venien altres coses, però és coneixement de tothom que sempre han estat una mica aprofitats.

Però tot va anar a pitjor...Pensar que algun dia els Djs podien desobeir als reis destronant-los, com si diguéssim que els funcionaris treballessin a tot drap per queixar-se del govern... Podent fer vagues! Absurd però qui sap!

Xapter IV

He tingut molt poder jo en aquesta vida...He estat un peix gros ( sempre m’ha fet gràcia que algú important se’l compari amb un peix, l’adjectiu gros només fa que augmenti el patetisme...). Com ja vaig dir l’altre dia, la meva fortuna va venir per un error, per una equivocació amb els ploms i els interruptors...Quan aquells ,els metehgas, ja havien acabat de netejar el cotxe ( havien arribat a netejar tant que havien allisat els neumàtics pensant que el relleu era una mica merda enganxada...) i ja marxaven , jo escombrava la botiga ( “el templo” per ells) i encara sonava la música que ells mateixos posaven...Escombrava quan de sobre vaig deixar anar l’escombra que va caure sobre l’interruptor, fins aquí tot bé...Per sort havia inventat (un emprenedor com pocs era jo) una escombra amb molles per quan queia es tornés a aixecar, aquells invents tan útils per gent que s’ha de fer el menjar, s’ha de rentar els plats, i tantes altres coses que un ha de fer sol amb les seves mans...Com fer anar el ratolí i cercar per internet...Un dia us parlaré del que se’n va fer dels informàtics! La qüestió és que l’escombra va rebotar i va fer que la llum es tornés a encendre però...va rebotar i va tornar  pagar la llum creant un bucle infinit d’enceses i apagades...Quan vaig anar a aturar l’escombra,, ja era massa tard...Vaig mirar pels vidres i ells ja eren allà amb els ulls vermells, i les mandibules dringant...Tan de bo haguessin sigut zombis i se m’haguessin menjat el cervell...Era pitjor, eren quillos i em volien arrebentar els subwafers que no es menjaven el cervell però el deixaven en estat d’atontament permanent.

Aquesta por del principi es va dissipar quan vaig adonar-me del poder que podia  tenir.. Ells , en aquell moment històrics, ja estaven a punt de governar-ho tot i jo , com qui no vol la cosa, era un més per ells...Vaig aconseguir l'imperi dels cotxes. Penseu que va sortir el cotxe elèctric i no el van voler perquè no podien fer trompos, va sortir el cotxe voladors i tampoc el van voler perquè no podien cremar les rodes...La humanitat va quedar sotmesa als gustos bastant discutibles de tota aquella raça de gent...I jo allà al mig. La gent més normal s'espantava quan es va decretar el toc de queda...La gent a les 8 del matí s'havia de tancar a casa fins les 9 de la nit. A aquella hora escuadrons de cotxes , motos i tancs tunejats engegaven els seus megàfons posant les sessions fetes pels líders , més aviat pels seus assesors més immediats, els intel·lectuals de l'època, el savis del harcore...Se'ls anomeva "Los abogados del trance", eren Djs, punxadiscos d'abans; pringadets que "antes" intentaven lligar posant música. Abans, el que posava música era perquè no sabia ballar, perquè patia deficit d'atenció quan ballava (TDAHB), i que quan s'acabava l'espai de la barra i havia de sobreviure amb més pena que glòria amb el seu pas universal, una aquí un enllà,...Com és pot intentar menjar-se un rosco d'aquesta manera.? A més a més, els nois de sempre , no parlo només d'ara sinó de tota la vida, tenen el seu ritme propi. Tenen com una mena d'osset a l'orella , que n'hi ha molts per cert..., doncs aquest està entre l'osset de l'equilibri i el del ritme, i fa que es capti el tempo d'una cançó de forma individual i personal....És a dir, cap noia pot adaptar-se al pas universal d'un home. Imagineu quantes parelles s'han trencat al veure que no, que no podien ballar...Un noi té una relació amb el ball semblant al que té una verge de 25 amb el sexe; sap el que és ,ho ha experimentat ella mateix davant del mirall, però corre massa i no acaba mai de fer-ho bé.

El meu rentacotxes es va omplenar de gent que venia a resar però que abans feien una mica de botellon per entonar-se i obrien els malaters per amenitzar i fer més entretinguda l’espera....Ai el dia que del drogadicte se’n va dir creïnt!...Però això només és el principi!

Xapter III

La veritat és que he arribat a sé algú en aquesta vida, el somni del meu pare s’ha complert, “T’has de fer un lloc en aquest món”, “Has d’arribar a ser Algú!”...La seva herència va ser aquell petit imperi que tan li havia costat aixecar. Més que un imperi era una petita possessió però que l’aferrava molt fort, no anava a dormir amb ella perquè no podia...Si, el meu pare tenia un insomni molt salvatge, mai va somiar amb res, mai va tenir cap somni, deia que somiar era de covards, i que un somni no fa primavera, i que val més ostia en mà que 100 somnis volant, i que en el país dels somnis el despertador és el rei...Tampoc controlava massa les frases fetes. De fet les no-fetes tampoc perquè ell ficar-se a fer frases no li solia venir de gust. Ser algú en aquest món és com ser famós; l’has de fotre molt grossa...O tenir un membre viril molt gran.

“Fill...Han estat molts els meus esforços perquè puguis tenir quelcom quan jo mori, promet posant la mà esquerra en aquesta constitució americana, la dreta sobre aquesta Bíblia, el peu dret sobre l’Alcorà i l’esquerra en aquest llibre de Paulo Cohelo, que continuaràs el meu negoci!”. Jo m’ho vaig prendre com una espècie de Twister improvitzat i li vaig seguir el joc i ho vaig prometre però amb la condició que...Res, ell ja era mort , m’ho havia d’haver imaginat perquè mentre em parlava anava buscant l’endoll de la màquina respiratòria...Va marxar com el que era; un bromista d’aquells que mai acabes d’entendre, sobretot quan vaig veure la seva nota de suïcidi “M’he desendollat avui perquè així encara et cobraràn tota la llum d’aquest mes...Per cert; Jo no sóc el teu vertader pare! És broma home!”.
Total, jo vaig començar a treballar dur en el seu negoci de rentar cotxes perquè; la constitució americana no em feia por, ni la bíblia ni l’alcorà, però el collons de Paulo Cohelo si es ficava a publicar un llibre per mes, com ben bé podria fer, et podia matar a cop de maó literari...Això si, sempre amb aquella mística barata i amb aquell posat de Gurú...Quin paio, ja sabeu com va acabar no? Per això d’ara se’n diu fer un Paulo Cohelo a fer una secta de meditació i d’autoajuda...I un Jorge Bucay és el mateix però sense acabar matant-los, només d’avorriment.

La meva clientela preferida era aquella que rentava el cotxe per sentir-se millor amb ells mateixos, ja se sap que  un renta-cotxe és el psicòleg d’un “metehgas” ( raça urbana que aniré donant caracterítisques) però  resumint molt per sobre eren les típiques persones que coneixes de vista, més concretament que només les has arribat a conèixer de mig tronc amunt, tot el que es pot veure per una finestra d’un cotxe...En aquelles èpoques se’n deia d’ells fantasmes, més que res perquè es discutia la  realitat de la seva existència. Un gran teòric dels misteris que es deia Iker Jimènez va morir misteriosament analitzant aquest enigma. Ell defensava l’existència d’aquest éssers etèris...Mai s’ha conegut la veritat de la seva estranya mort plena d’interrogants ¿Les roderes que tenia sobre el pit eren d’aquest planeta? ¿La gasolina que va permetre la cremació de mig cos va ser un aparició a mode de Verge Maria en llauna?¿Que les veus de les psicofonies diguessin “Coño, que no emos cargaho a un tio con pelo de la pollah en la cabeza! Pasah lokoh...Metele marxa tras que aun se mueve, yo voy a por gasofa i aquí no ha pasao nada”, no és una mostra clara de l’existència d’esperits malvats, sobretot malvats en el pla ortogràfic?...Més tard quan aquesta gent va arribar al poder es va fer evident la seva existència ; ells governaven, nosaltres governemos.

El negoci anava bé; jo solia treballar fins tard, la meva feina era dura...Saber escampar el sabó, repartir bé l’aigua, esclarir de forma elegant...Si, hi havien màquines però havia vist masses películes on les màquines que feien la permanent a les dones grans es convertien en guillotines...Eren temps difícils, però amb la meva suor vaig poder anar tirant ( és literal, ja que de vegades per no haver de pagar l’aigua anava guardant la suor i m’estalviaba la última esclarida). En aquella època el joves que feien coses diferents, per exemple com això de la suor , ens deien emprenedors. Vosaltres en deveu haver sentit a parlar com aquella raça superior que va començar del no-res i va estar apunt d’acabar amb la terra. L’emprenedor començava sent un pringat, i acabava sent-ho però es pensava que era l’òstia...”Tinc moltes idees, vull obrir una empresa, sé anglès, sé encendre l’ordinador...”, al principi feien gràcia però quan feien trenta anys i deixaven de ser emprenedors i passaven a ser empresaris normals perdien tot el seu encantant...”Sóc emprenador!” , Si? I que tal ? Com et va? La pudor que fas és de no dutxar-te o és la olor de les idees? No tinc casa! Veus ,ja pots començar a pensar haver-he com tu fas per dormir avui.!”...La gent va acabar sent molt cruel amb ells; els banquers van ser els que més es van burlar d’ells , hipotecant òrgans del seu cos i retenint familiars (preferiblement la dona) i donant crèdits per idees totalment absurdes ( una bar sense alcohol, una discoteca sense mùsica (ni alcohol), un jeriàtric amb pista de gel (i alcohol)....tot idees molt guais que els feia semblar enrotllats. Ai, vosaltres la gent guai ja no l’heu conegut, els que les seves ulleres al caure podien fer forats al terra i que parlaven amb ells mateixos pel whatsapp per demostrar la seva riquesa interior! El whatsapp? Enviar missatges de forma gratuïta i abusar d’ells fins a la malaltia...Si, vaig perdre molts amics pel whatsapp!!
Ja m’he tornat a passar...El pròxim dia us explicaré un descobriment que vaig fer que quasi em fa ric; el dia que vaig aprendre a obrir i a tancar la llum molt ràpid!

Xapter II

El famós escriptor, Dj i historiador, Jonathan Masía conegut per descobrir les runes de l’Atlàntida, no el continent sinó la discoteca, i també per haver trobat el primer cos humà intel·ligent de la terra, més concretament, el primer cos humà amb pantalons Adidas i intel·ligent de la terra ( se’l va trobar no fa gaire i es veu que el portava perquè s’havia tacat tot dinant...Un catedràtic que no sabia menjar ja que normalment ho havien de fer els seus/SEVES alumnes. ). Jonathan Masía en el seu famós llibre “La Istoria del Omvre” diu : “Sembla evident que tots els textos sagrats tenen una relació evident amb la revista Pronto, La Super-Pop i la Cuore segons Sant Arghustí són només dos exemples d’aquest fet...”.

Potser he tornat a començar massa ràpid i no m’acabo de presentar prou bé, l’edat passa factura i ja no m’aguanto massa els Pets, com ells mateixos de fet...Si, ells no han parat...Si, han continuat fent mal a les generacions posteriors a mode de cançons...Els hi costa creure als joves quan els hi dic que quan van començar eren uns paios normals de per allà Tarragona i que l’única cosa que no ha canviat és la veu dolça del seu cantant ( dir que la veu d’una noia és dolça és un elogi molt gran, dir-ho d’una veu masculina no deixa de crear sospites...). “Vine aquí sé que estàs cansada, els ulls se’t fan petits...”, doncs si ho saps perquè et fots a cantar-me? Collons no veus molt bé tu mateix que estic cansada d’escoltar-te? Els ulls se’m fan petits però que et sembla si la meva mà progressivament es va fent gran en acostar-se a la teva cara? Els Pets es van acabar quan les seves cançons ja no servien per lligar...Però el dia fatídic va ser quan cantar el “Boig per tu” ja no t’envoltava de noies (érem tants que tocàvem la guitarra només per desprès de cantar poder tocar alguna cosa més que 4 acords...La guitarra era com les ulleres de pasta, et feia guay mostrant una cosa més gran que el propi cervell. Les ulleres de pasta es van deixar de portar fa temps, semblar interessant no compensava tenir les orelles caigudes...com sempre la dignitat es va imposar a la moda ).

Però bé començaré pel principi...
Jo vaig néixer prop de Kenatky, al sud de Wisconsi, bora de Misuri,...El meu accent em delata; ja m’ho deia el meu pare “ aprendre anglès és el futur, sense anglès no podràs sortir de casa”, “si no saps anglès et tallaran els cabells al 0 , et faran anar a seure a la part del darrere dels autobusos, et posaran un número al cul amb un ferro roent i hauràs de treballar d’esclau a la Caixa”...El meu pare sempre ha estat un visionari però crec que sempre ha exagerat una mica massa com aquell cop que per no fallar-me va intentar venir per Nadal a casa cavalcant un parell de cérvols que li van trencar dos costelles i desprès es va immolar tirant-se per la xemeneia, total perquè li digues que jo no havia demanat allò, que els mitjons eren una merda y la Play 3 molava però estava feta trossos de l’òstia de la xemeneia...El dia desprès li preguntava que li havia passat ja que només podia moure el 20,42% de les articulacions que movia normalment, “He relliscat a la banyera”, jo només vaig poder riure...Nosaltres només teníem dutxa i jo sabia perfectament que el Pare Noel no era el Pare Noel...El Pare Noel no existia, com podia viure tant un paio que bevia tanta Coca-Cola? El paio era mort segur, devia estar desfet per dins!

Si, jo sóc de la generació que va haver d’escoltar el predicadors (professors) que inculcaven la  importància de l’anglès, de la generació que desprès va patir tortures físiques per observar per un mateix la importància d’aprendre el Xinés, i desprès va rebre les descarregues elèctriques gland-testiculars perquè ens donéssim compte amablement que el millor era callar i anar tirant i que si xerràvem era millor fer-ho en veu baixa...L’educació, com la tecnologia, cada cop avançava més amb l’ajuda de les noves energies.
Desprès de totes aquestes voltes només volia dir, per acabar-me de presentar i a punt de començar a narrar la meva història, que jo vaig néixer a Su, poble com tants altres que quan es va voler fer gran es va adonar que amb aquell nom poca cosa podia fer, però que un bon restaurant de plats tupits i de Vi de  la Casa si que hi cabria allà...La única norma en aquell restaurant era “Acabar-Su tot, i havent dinat; pet i rot!”...Eren altres temps.

Xapter 1

Any 2060  (anys cristians) Any 20 d.d.d (després de Déu o deu, el vint va després del 10 sempre )...

Quan el Apocalipsis ja era un estat comú (aquell entretemps malparit que no saps si endur-te l’abric o no) , quan els fills de Ted Mosby criaven malves i ell encara explicava la seva història a través d’una ouija , quan les noies encara refusaven els nois simpàtics i s’enamoraven dels guapos (altrament dit , gilipolles)i dels músics (altrament dit, guapos), ...Va aparèixer un home que sabia tota la veritat, sabia com havia anat tota la història; ell era un dels últims supervivents de la generació més preparada i pre-parada que  mai ha existit. S’han dit moltes coses d’aquesta generació (que si tenien el súper poder d’estudiar fins els 40 anys, el de la invisibilitat quan demanaven feina, ….). Moltes són veritats però algunes no, per això ell explicarà que va ser d’aquell món que ha arribat fins als nostres dies, per inèrcia més que res. Només reconeix que no s’ha perdut una cosa molt important d’aquells dies i dels nostres; la revista Pronto. Potser que hagi anat modificant el nostre món segons la seva voluntat? “Pronto” és un avís de la futura aparició de quelcom encara desconegut que vindrà en una freqüència de temps no molt llarga? Pot ser Pronto el nom de la Bèstia? Serà pitjor que Belén Esteban? La seva veu  ronca, perquè està una mica endormiscat, comença així...

“Joves i Joves, quina llàstima que no pugui començar doblant el gènere i fent-me l’enrotllat...Corria l’any 2013 però no sóc molt bo pels anys, hem hagut de prendre molta droga dura, tova i semi-desnatada  per poder oblidar tota la nostra tragèdia...Deia que corria la primera dècada del nou mil·lenni quan el meu pare, a la Comarca sigui, em va agafar , em va posar la mà a l’espatlla i em va dir: -“Simba, veus tot això que tens davant teu? Ho veus o no? Doncs podria ser teu, però no ho serà perquè viuràs pitjor que el teu pare, és a dir, jo mateix!”, -“Però Pare si tu no viuràs bé, si d’aquí poc et xafarà un allau de hienes...”. Em va pressionar una mica més fort fent-me mal i em digué: -”Perquè no calles i em fots cas d’una puta vegada, viuràs pitjor que jo!”. Tenia raó...Jo també però. “

Els pares mai s’equivoquen; ell sabia el que havia de fer. Em deia: -“fill  has d’estudiar, treure’t una carrera...”, i tot això ho acompanyava amb una frase que era per ferir la consciència, -”Tu que pots aprofita-ho, jo mai vaig poder....PUMMMM!”. Aquesta frase queda gravada al cervell i com que es diu ja des de molt petit t’ho acabes creient, -“Si he d’estudiar, si he d’estudiar...”, com quan eres petit i t’aprenies que després que et diguessin “El cos de Crist” tu havies de dir “Amén”, guardar-te l’Òstia a la boca, després a la butxaca i donar-li al gos quan arribessis a casa perquè feia unes coses molt divertides amb ella. Però estava parlant de l’estudi i de inculcar  la idea d’estudiar que arribava a casos molt extrem; vaig conèixer gent que deia que s’ho passava bé i el pitjor és que ella mateixa s’ho creia. Vaig perdre molts companys a les biblioteques...

-“Fill jo mai ho vaig poder fer”, aquesta era com una espècie de retret que em feia plantejar moltes preguntes; no vas poder estudiar? o no vas poder tenir mai una vida basada en reptes tan interessant com intentar mantenir una dieta a base de Pizzes?  o no vas poder descobrir l’art de l’origami de les xuletes? O arribar a nivells de concentració similars al del Nirvana per intentar seguir sense mesclar arguments de les  15 series que mirava?... -”Pare t’he fallat! Només m’he pogut treure’m la carrera!”, -“Tranquil fill, ets feliç?”, i respondre: -“ Pare no sé que és això, després miro el meu Currículum Vitae i et comento si tinc això o no, però si és bo potser m’ho invento i ho incorporo”. Les úniques matrícules que vaig treure van ser les del cotxes del carrer quan es va posar de moda el “matriculing”; fotre’s de pals, o sigui de matrícules, i guanyava el primer que aconseguia marcar-li a l’esquena de l’altre tota la seva matricula. La meva relació amb els números anava molt en sintonia amb aquest joc...

Sí, he tingut companys que han fet carreres tan llargues que quan han acabat estaven apunt per córrer Iron Mans amb camisa i xancletes, vertaders fondistes dels coneixements, gent capaç de demanar diners a casa seva per anar a comprar llaminadures sabent que serà per tabac… amb 25 anys! -“Fill sou afortunats, sereu la generació més preparada!”, -“Ai las, pare quanta raó tenies, la més pre-parada!”